Amics dels Clàssics de Flaçà s’ha consolidat com una de les referències entre els clubs de cotxes clàssics esportius a Catalunya. El van fundar sis entusiastes i ara té un centenar de socis.
Hi ha qui diu que els cotxes d’una certa edat no tenen cap valor i només porten problemes. Just el contrari d’aquesta opinió –que, sens, dubte resulta escandalosa als cada vegada més nombrosos aficionats als vehicles clàssics– és el que va induir Albert Planchart, Joaquim Madrenas, Toni Muñoz, Joan Buscarons, Joaquim Planas i Josep Planchart a unir-se, l’any 1997, amb el nom d’Amics dels Clàssics de Flaçà (ACF) i, el mes de juny del 2000, a constituir un club, amb la mateixa denominació, dins les normatives de la Federació Espanyola de Vehicles Antics (FEVA).
Nou anys després, ACF s’ha consolidat com un club de referència en clàssics esportius a Catalunya –també té molt bon crèdit en l’àmbit estatal– i dels 25 o 30 cotxes que, segons Albert Planchart, el seu president, tenia l’any 2000 –la majoria rehabilitats durant els tres anys anteriors– s’ha arribat als aproximadament 200 que hi ha actualment, la majoria en format de cotxe de competició. «Ara som un centenar d’amics. Aquí no es tracta de ser soci i pagar la quota. Aquest és un club del que en podríem dir gentlemen drivers, senyors que tenen uns principis i una cultura del cotxe clàssic esportiu, que el cuiden, el mimen i, fins i tot, si convé, hi fan alguna cursa. I una cosa és certa: un adhesiu d’ACF Clàssics no el porta qualsevol en el seu cotxe», afirma Planchart.
Enyorant en «Tits».
Un club d’amics i senyors
I és que amb només 13 anys –ara en té 38– Planchart es va comprar un Seat 600 que «amb el temps es va convertir en un donant d’òrgans» per a la primera rèplica de Fiat-Abarth que va realitzar, a la qual en el decurs dels anys l’han seguit aproximadament una dotzena més. Una quantitat que converteix Planchart en un especialista en aquests cotxes reconegut arreu. Un reconeixement que també planteja com a objectiu més immediat per a ACF: «Que s’acabi de consolidar com a club al Principat de Catalunya, a l’Estat espanyol i a tot el món.»
A banda de les hores que Planchart dedica a rehabilitar cotxes –«els caps de setmana o anant a dormir tard»–, ACF també subministra kits, peces i assessorament als que ho volen fer a casa amb el seu vehicle. Un procés que pot arribar a costar molts diners a canvi de, finalment, posseir una autèntica joia: «El valor del cotxe li dóna el seu passaport, el seu DNI…, digues-li com vulguis. Es comença sorrejant i sanejant-ne la carrosseria i després vas posant al cotxe tot el que vols: canvi tancat, autoblocant, suspensions, frens, kit de seguretat, línia d’escapament… Tot això fa pujar el valor del cotxe.»
El president d’ACF manifesta que veu «una mica complicat» el panorama actual dels clàssics esportius. «Hi ha qui fa moltes coses –argumenta– però no ajuda el món del clàssic esportiu. Nosaltres, per exemple, no donem suport als organitzadors que cobren preus astronòmics en les inscripcions dels ral·lis de regularitat.»
Cuidar fins a l’últim detall
La presència d’ACF Clàssics és habitual en els ral·lis de regularitat, especialitat en què pilots d’aquest club han guanyat títols a Catalunya i l’Estat espanyol. Poc després de ser constituït com a club, va començar a oferir la seva col·laboració en l’organització d’aquests tipus de proves i actualment la seva estructura no passa mai desapercebuda en les zones d’assistència. No hi falta res, tothom hi és ben acollit i qui necessiti alguna ajuda pot tenir la certesa que no li serà negada, tant si és del cercle d’amics com encara no (a partir d’aquell moment segur que ja s’hi sentirà).
Però els serveis d’ACF Clàssics no són només d’assistència als cotxes. Qui s’hi atura se n’adona ben aviat quan comença a flairar l’olor de menjar. Què hi ha millor que recuperar una mica les forces en els breus moments de descans? Dons sí, ACF també ho té previst. Tot gràcies al fet que dos socis del club són cuiners i s’han proposat que cap dels amics no quedi amb gana. I, veritablement, ho estan aconseguint
Escrit per Josep Casanovas i publicat a ‘el Punt Motor novembre del 2009′